Sisè Aniversari de la invasió i de l'inici de l'ocupació de l'Iraq

Declaració de la Campanya Estatal contra l'Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq (CEOSI i la Plataforma per l'Alliberament i la Sobirania de l'Iraq de Catalunya (PASI).

Per la fi immediata de l'ocupació, en suport de la resistència, per un Iraq sobirà i independent, la condemna dels responsables dels crims de guerra perpetrats a l'Iraq, la reconstrucció del país i el pagament de compensacions d'acord amb la legalitat internacional.
El dia 20 de març es commemora un nou aniversari, el sisè, de l'inici de la guerra i l'ocupació de l'Iraq, que a dia d'avui continua sense ser qüestionada i davant la mirada impassible dels governs del món, inclosos aquells més progressistes, tant a Orient com a Occident.
Malgrat el canvi de govern a Estats Units, malgrat el vanagloriat augment de la seguretat, a la propaganda sobre la tornada dels refugiats, a la celebració d'unes noves eleccions, aquesta vegada locals, gestionades al seu antull per les autoritats col·laboracionistes, i malgrat la farsa d'un govern tutelat, l'única veritat per al poble iraquià és el tremend sofriment que segueix patint encara a dia d'avui; l'única veritat per al poble iraquià és la impossibilitat de tenir les necessitats bàsiques cobertes, el terror constant als assassinats indiscriminats, els segrests, les redades i els atacs militars contra la població, propiciats tant per les milícies sectàries, encoratjades des del propi govern, com per l'Ocupació, i la divisió sectària de la societat. L'única veritat, finalment, és que la guerra i l'ocupació continuen arrasant l'Iraq i el seu poble i que la violència, lluny de disminuir, ha tornat a sofrir un increment en aquest últim mes de febrer, amb almenys 258 persones mortes, el que suposa un augment de la mortalitat per causes violentes del 35 per cent respecte al mes anterior (al gener de 2009 es van produir 211 víctimes mortals). No cal oblidar que les dades de mort en 2008 són esgarrifoses: 6.772 iraquians assassinats[1].
Després de sis anys d'ocupació, i mentre s'aclama Obama des de tots els racons del món per la seva decisió de tancar la infàmia de Guantánamo, a l'Iraq segueix havent-hi un nombre desconegut de desapareguts i un nombre no confirmat de detinguts en presons nord-americanes en territori iraquià. Les últimes dades fiables de les quals es disposa [2008] indiquen una xifra de 24.000 detinguts en guarda nord-americana i de més de 96.000 detinguts en guarda de les autoritats col·laboracionistes iraquianes que el propi govern iraquià va reconèixer al juny de 2008 [2]. A més, es calcula que el 60 per cent dels detinguts han sofert tortures, abusos o maltractament físic o psicològic.
L'Acord bilateral de seguretat exigeix el lliurament a les autoritats iraquianes de 14.700 presos en guarda nord-americana al terme de 2009[3], no obstant això, encara es desconeix quan es farà efectiva, ja que està pendent de la creació de comissions mixtes per a l'aplicació de l'Acord, a pesar que des de l' 1 de gener de 2009 les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides, sobre les quals es dóna suport l'ocupació han expirat, fet que obliga a alliberar o lliurar a les autoritats iraquianes a tots els presos que manté empresonats sense cap mena d'acusació [4].
En sis anys, l'ocupació de L'Iraq ha causat aproximadament un milió tres-cents mil morts[5]; una població refugiada de més de cinc milions de ciutadans, tant a l'interior com a l'exterior [6]; més de 300 professors de totes les universitats del país assassinats [7]; es calcula que més de 2000 metges han estat assassinats i que el 70 per cent dels metges iraquians s'han vist obligats a fugir a causa de les amenaces de mort o de segrest, mentre els pocs que encara romanen en el país viuen aterroritzats i, amb freqüència, tancats a casa seva [8]; la persecució i l'assassinat d'homosexuals, lesbianes i transexuales continua a dia d'avui, a causa de la vigència de la fatwa llançada al 2005 pe l'ayatolá al-Sistani, els designis del qual executen les forces de seguretat del Ministeri de l'Interior, molts dels membres dels quals són components de les milícies del Badr, finançades per l'Iran [9].
L'Iraq ha vist arrasat el seu patrimoni artístic i cultural a tan gran escala [10] que la recuperació és totalment impossible. La reobertura del Museu Nacional de L'Iraq el passat mes de febrer -amb l'oposició, quan no amb el boicot, d'experts i responsables-, i només per a investigadors i grups especialitzats, ja que les forces de seguretat no són capaces de garantir la seguretat del recinte, posa més de manifest, si cap, la brutalitat del saqueig i del pillaje portat a terme l'anys 2003 amb el beneplàcit de les tropes nord-americanes per a abastir l'avarícia del mercat internacional de peces d'art (no en va només s'han recuperat unes 5.500 de les al voltant de 15.000 obres robades [11], de les quals prop de 1.100 es trobaven en Estats Units).
El desmantellament de l'estructura productiva de l'Iraq i la introducció salvatge de l'economia de mercat, que privatitza l'agricultura, la indústria i els serveis, juntament amb la impossibilitat que el poble de L'Iraq es beneficiï del seu principal recurs, el petroli , ha significat una flagrant violació del dret internacional i la privació de drets bàsics de la població iraquiana [12].
La retirada de les tropes
El nombre de tropes a l'Iraq arriba a la xifra de 152.000 %[13] (sense comptar amb els denominats ?contractistes?, eufemisme que denomina els mercenaris a sou d'Estats Units).
El joc de declaracions del nou govern nord-americà sobre la reducció d'efectius a L'Iraq deixa entreveure el manteniment de l'estratègia fixada en l'Acord de seguretat bilateral signat per George Bush, és a dir, la retirada a les bases que s'estan construint amb la finalitat de la seva permanència indefinida en el país, per a traspassar a mercenaris i tropes iraquians col·laboracionistes el gruix de l'activitat armada. Aquest Acord disposa dels mecanismes necessaris per a allargar la presència nord-americana més enllà de la data fixada per a la retirada total de les tropes a la fi de 2011.
L'inici de retirada de tropes es portarà a terme amb l'única finalitat de poder desplegar les ja anunciades 17.000 tropes a l'Afganistan [14]. Obama només retirarà de L'Iraq una brigada al mes, el que implica que la retirada, que no serà total en cap cas, no es portarà a terme en un termini de 16 mesos, tal com va prometre en la seva campanya electoral [15]. Es tracta d'unes previsions que ja ningú creu, i la pròpia cadena ultradretana News Fox no ha mostrat cap mena d'objecció a anunciar que hi ha indicis que la retirada pugui portar-se a terme en un termini de 23 mesos [16].
L'anunci mediàtic de la sortida de tropes nord-americanes a l'agost de 2010 oculta el fet que entre 35.000 i 50.000 tropes -la xifra que més s'aproxima a la realitat sembla ser aquesta última- romandran a l'Iraq, després de la sortida del gruix de les tropes, per a “assessorar i entrenar a les forces de seguretat iraquianes i per a protegir els interessos nord-americans”, segons declaracions d'alts comandaments militars a Associated Press [17], el que no és sinó l'última esperança d'Estats Units per a arribar a la seva pretensió de rendibilitzar la “inversió” feta en la guerra i ocupació de l'Iraq, és a dir, els milers de milions de dòlars robats als seus contribuents per a perpetrar aquest genocidi, malgrat que sap que el seu projecte militar està, com ho estava des del mateix inici de l'ocupació, destinat al fracàs més estrepitós.
El nostre més ferm suport al poble iraquià i a la seva legítima resistència
El poble iraquià i la seva legítima resistència, que encara en el seu terrible sofriment ha manifestat el seu suport a la causa germana del poble palestí, no pot quedar al marge de la solidaritat internacional. Ha estat la resistència, tant armada com civil, la qual durant aquests sis anys ha combatut el projecte neocolonialista d'Estats Units a l'Iraq i qui, en última instància, ho ha desbaratat. No podem oblidar que la batalla que es lliura a l'Iraq no és sinó la lluita contra l'imperialisme nord-americà i el seu aliat en la regió, Israel.
Per tot això, la CEOSI i la PASI, juntament amb les organitzacions d'EEUU i Europa que integren la Xarxa Internacional Anti-Ocupació de L'Iraq (IAON en les seves sigles en anglès) considera essencial que el moviment mundial contra la guerra es mobilitzi i:
Exigeixi la retirada de les tropes ocupants de forma immediata i total i impedeixi per tots els mitjans que romangui a l'Iraq un sol ocupant, militar o civil, així com la fi del procés polític i de totes les institucions creades per l'ocupació i, conseqüentment, la derogació de totes les lleis dictades per l'ocupació i els seus col·laboradors.
Promogui i doni suport a totes aquelles iniciatives encaminades a jutjar en els òrgans pertinents a tots els culpables, materials i intel·lectuals, del genocidi que se segueix cometent contra el poble de l'Iraq.
Doni suport de manera ferma i inequívoca a la resistència iraquiana, únic representant legítim del poble sobirà iraquià.

Campanya Estatal contra l'Ocupació i per la Sobirania de l'Iraq (CEOSI)
Plataforma per l'Alliberament i la Sobirania de l'Iraq (PASI)

Març 2009

Accés a les notes